Al delta podem trobar moltes especies diferents d’ànecs, però l’ànec coll verd es el mes comú i a la vegada el mes conegut per la majoria de gent. Aquest ànec esta considerat com un ànec de superfície i dins d’aquest grup es el mes gran.
Foto: Parella d'ànecs colls verd sobre volant la llacuna de l'Encanyissada.
El mascle és gran amb el coll i el cap de color verd, el pit d’un color marró clar o castany i el bec de color groc. a la cua els surt una ploma amb forma de ganxo per cada any que transcorre a la seva vida. Pel que fa la femella en canvi té un plomatge marró molt discret molt semblant a altres femelles d’altres espècies d’ànecs.
Foto: El mascle amb el seus colors que el caracteritzen
Moltes femelles d’altres tipus d’ànecs son iguals de color i plomatge a la del coll verd però hi ha dos grans diferencies que ens la permeten diferencia de la resta d’ànecs es que la primera es que tenen com un mirall a les ales de color blau molt característic d’aquesta espècie i l’altra es el tamany.
A diferencià d’altres ànecs el seu hàbitat és molt variable se’ls sol trobar en tota mena d’ambients aquàtics, tant al litoral com a l’interior en la condició indispensable de que hi hagi aigua i vegetació prop de l’aigua. Sol ocupar llacunes litorals, aiguamolls, salines, badies marines, arrossars i, fins hi tot, se’ls pot trobar al mar i en parcs. Quan els trobem al mar no és perquè li agradi estar allí, sinó perquè als arrossars i a les llacunes han caçat en dies anteriors, així al mar, com que no es pot practicar la caça, l’ànec troba un indret segur on estar-hi amb tota comoditat.
Foto: Parella d'ànecs colls verd emprenent el vol.
En la seva alimentació, l’ànec és fica amb mig cos dintre de l’aigua per poder agafar l’aliment. S’alimenta bàsicament d’arròs tot hi que en èpoques que no hi ha arròs menja cucs, plantes, com el llapó, i el menjar que tiren els caçadors.
Foto: Parella d'ànecs colls verd alimentant-se.
Pel que fa la reproducció a principis d’any és molt comú veure com els mascles persegueixen les femelles per aparellar-s’hi. Al delta les postes de les femelles són més tardanes perquè les femelles esperen que s’omplin els arrossars d’aigua dolça, per pondre. Les postes es solen fer al maig quan l’habitual és al febrer març. Els nius són de plataformes de fang amb plantes, amagats entre la vegetació, sobretot al senill (una planta que és com la canya, però més fina i que està situada prop de les basses o arrossars). Al niu, la femella fa la posta que sol ser entre 7 i 16 ous tot depèn de les condicions climatològiques de l’any. Desprès de la posta, la femella és l’encarregada de cuidar-se’n dels petits i el mascle marxa amb la resta dels mascles, per això en els mesos de juny i juliol es veuen vols que tots són mascles.
Foto: Agrupació d'ànecs amb la companyia dels flamencs.
Per acabar l’ànec coll verd es l’ànec que desperta mes entusiasme per als caçadors i també per a molts visitants del delta .
